Testament de Carnestoltes XIII – Carnaval 1994

Estimats fills… de puta!
Ben ingrat és el motiu
d’aquesta convocatòria:
el cos de l’Emperador
jeu a l’ala mortuòria.
Com els seus predecessors,
ha tingut un regnat breu
i ja es veu, pel vostre dol,
que el seu òbit us sap greu.
Com també dono per cert
que heu fet força l’animal
honorant aquest gran bèstia
durant tot el Carnaval.
Ara bé, si no és així,
mal llamp us caigui al damunt
per haver estat tan estrets.
I patiu, que ja és a punt,
per a desgràcia de tots,
aquesta època brutal
de repressió i misèria
que us du el ciri quaresmal.
Llavors us lamentareu
de no haver xalat a temps
sota el jou dels capellans
i del seu alè de fems.
Però deixem-se estar d’hòsties,
que ara que sóc aquí dalt
he d’atorgar-vos l’herència
d’aquest pobre carcamal.
 
Tarragona, 15 de febrer de 1994
«Jo, Carnestoltes XIII,
declaro amb solemnitat
que ha arribat la puta hora
de dinyar-la socarrat.
Potser ha estat el cru destí
o potser malastrugança:
això de ser el tretzè,
ja ho vaig acceptar amb recança.
El regnat ha estat molt curt
però n’estic satisfet
i no podreu evitar
que us faci més d’un retret.
Deixo en forma de rajoles
el llegat del testament,
perquè ja està bé la conya
del canvi de paviment
i de mudances de veles,
de bars i platges modernes,
d’aparcaments a mig fer
i d’obres que es fan eternes.
Com també em posa frenètic
la vergonya del teatre,
que encara no en teniu cap,
quan n’hi hauria d’haver quatre.
I ara, per si érem pocs,
ha tornat a parir l’àvia;
va i es gasten els calés
d’una manera molt sàvia:
Han comprat el Tarragona,
cine vell i mig florit,
per un fotimer de pasta.
Cago en cony, quin acudit!
És una capsa de mistos
on no hi cap ni l’escenari.
Per a l’únic que serveix
és per poder projectar-hi,
com es feia anys enrere,
un parell de pel·lis brutes
i poder-s’hi matar a palles:
almenys pagues i disfrutes!
No durarà ni dos dies,
i si no, ja m’ho direu:
o bé us cau damunt la closca
o es crema com el Liceu!
Deixo als qui heu fet el negoci
rajoles a grans cabassos,
que us seran d’utilitat
per poder tapar els pedaços.
Enguany, com suposareu,
un dels premis més galdosos
té uns dignes destinataris:
aquest grup de facciosos,
tant de Madrid com d’aquí,
que ens vénen a provocar
i a tocar-nos les pilotes
defensant el castellà.
Gómez-Rovira i CADECA,
ABC, Amando, Ussia,
sou una colla de porcs
i amb gran gust us cremaria.
Rajola quatribarrada
us quedareu en herència
per haver estat tan cabrons
amb la vostra impertinència.
El que també fa caguera,
i em fa venir coragror,
em provoca mal de ventre
i em fa destrempar el piló,
és aquesta nova planta
que volen fer per aquí;
una nova animalada,
ja sabeu el que vull dir.
La puta incineradora
d’indústries i altres brosses
és una greu canallada,
de les que trobo més grosses.
Els sapastres convergents
s’han lluït com és costum:
“Ja no us ve d’un pam de merda,
ja no us ve d’una ferum”.
Fernández i Mustingorri
s’hi han negat en rodó,
mes l’alcalde, al president,
s’ha obert de cul amb dolor.
Entre tots aquests mamons
volen fer de la ciutat
la vergonya del país,
el femer del Principat.
Però la culpa de tot,
s’endevina de seguida,
és, com sempre, dels reusencs,
una gent molt repodrida.
Encapçalant els culpables,
els dos consellers ganxets,
que es queden el bo a casa
i us deixen gasos i pets.
Doncs, ja que no tenen fàbriques
i són uns llords com ells sols,
que cremin les vostres caques
en ple carrer Monterols.
I els polítics implicats,
rebeu rajoles d’urani
—que és el que tots mereixeu—
clavades al mig del crani.
Ja és sabut que m’imiteu
amb les vostres cornamentes
i, de tant que us pesa el front,
les neurones us van lentes.
No tothom sap portar banyes:
de bacó se’n ve de mena.
Fixeu-vos en ma noblesa,
tan corcada que fa pena.
Reconec la meva culpa,
tot i que ser emperador
és ben clar que té més gràcia
que haver de fer de Borbó.
I no és pas blava la sang
que em corre per les artèries;
me l’han tornat marronosa
les malalties venèries.
Us maleeixo, monàrquics,
grans llepaculs fastigosos!
Critiqueu el Mikimoto
i us transformeu en bavosos
vassalls del Regne d’Espanya,
i aneu demanant perdó,
i aneu acotxant la testa
 mentre feu genuflexió.
Us regalo, malparits,
una rajola rodona
perquè el dia dels Reis Mags
us la foteu de corona.
Arriba ara el gran moment
que heretin tots els polítics
que us putegen constantment
i que encara es mostren crítics
quan feu vaga general.
En González i en Pujol,
amb la seva santa barra,
beneeixen l’esquirol
i us fan la vida impossible
a tots els treballadors.
Engegueu-los al carall
perquè us tracten com un gos.
Tots tindran una rajola
per poder dissimular
la seva cara bonica,
que és més dura que el quitrà.
I mentrestant, això sí,
tal com diu la Ferrussola,
qui vulgui universitat,
bon col·legi o bona escola,
que s’escuri la butxaca.
Ai, refot, amb la florista!
Va fent posat de tieta
i és una mamà classista.
Però res m’emprenya tant
com observar la vidorra
dels fotuts estudiants.
Ai, collons, quina patxorra!
Mentre els universitaris
només feu el ploricó
per queixar-vos de les taxes,
no tindreu futur millor.
Mala patata us afarti!
Si us heu de guanyar les garrofes
amb aquests caps tan brillants,
no us hi sortiran butllofes!
Al llegat no hi ha rajoles;
les manis i les campanes
no us fan merèixer altra cosa
que una tona de totxanes.
A les dones pelacanyes
us haig de fer una advertència:
ni se us passi per la closca,
ni tingueu mai l’ocurrència,
de tallar-li la cigala
a cap ni un dels vostres mansos:
què farien sols els ous,
encara que fossin gansos?
Penseu en les conseqüències
de tan sàdica acció:
haureu d’alegrar la figa
amb el dit o un vibrador!
Us deixo, per desfogar-vos,
un prepuci de rajola
per si us temptava la idea
de segar alguna titola.
Ja me’n vaig, estimats súbdits.
No ploreu sobre el meu cos
ni malgasteu els calés
en cap corona de flors.
Més val que els dilapideu
seguint les meves petjades:
gresca fins a rebentar
i disbauxa a carretades.
I desconfieu dels bancs,
que us buidaran la barraca;
amb paios com Mario Conde,
els bitllets, a la butxaca!
I, si no, els deixeu a casa,
guardats a la vidriola,
o si convé els amagueu
a sota d’una rajola.
Hereteu, doncs, les que em sobren;
és el meu darrer present.
Aneu tots a pastar fang:
s’ha acabat el testament.
Visca la festa i fora la moral,
i quan, tristament, m’hagueu d’enterrar,
us prego que seguiu la bacanal.
No pareu de privar, ballar i cardar
fins a arribar l’any que ve,
fins Carnestoltes Catorzè!»
Gràfiques Arrels DLT-175-94

Descarrega't el testament en format pdf