De Carnaval a Santa Tecla…
El cicle anual tarragoní del nostre Ball de Diables, queda definit, d’ençà de la recuperació de 1984, per tres festes estratègicament distribuïdes al calendari: Carnaval (febrer), Sant Joan (solstici d’estiu) i Santa Tecla (setembre). Aquesta tria no va ser aleatòria ni casual, sinó fruit de la reflexió sobre els antecedents històrics, que ens deien que el seguici medieval tenia el seu moment de màxima esplendor i protagonisme per Corpus, que també intervenia en l’arribada o la visita a la ciutat d’autoritats de rang molt elevat i que, en segles més propers els Seguici tenia el seu rol protagonista de les festes patronals. Els anys 80 del segle XX eren els de la postmodernitat, els de l’eclosió de la democràcia postdictadura i, sortosament, la vida de la societat civil ja no es regia gaire pel calendari religiós. Com articular la intervenció del Ball de Diables al calendari festiu democràtic i civil dels anys 80, sense perdre els referents històrics va ser la premisa per definir el nostre calendari d’actuacions a la ciutat.
Carnaval: entrada d’autoritats satírica i Testament
El Carnaval recuperat als anys 80 era una festa que buscava les seves arrels satíriques i burlesques i la majoria de comparses que hi participaven tenir aquest caràcter. El Ball de Diables havia sortit a la Rua del dissabte de Carnaval en forma de comparsa satírica, amb disfressa temàtica adient els anys 1983 i 1984. El caràcter satíric i poca-solta del BDT ja es va evidenciar amb els primers versots de Santa Tecla el 1984. Com que el sermó de Carnestoltes en aquella època ja estava adjudicat a la comparsa del Sa Majestat Imperatorial Carnestoltes (aleshores era aquesta, la denominació), que solien formar els alumnes de l’Escola d’art dramàtic Josep Yxart, el Ball de Diables es va oferir a l’Ajuntament per fer-se càrrec del Testament, tant la confecció com la lectura pública abans de la Crema del dimarts; Llucifer seria el notari oficial del monarca poca-solta, que tots dos ho són força.
I així va ser com, des de l’any 1985, el Ball de Diables va encapçalar la Rua del dissabte, acomplint la seva funció d’anunciar i obrir pas al Seguici festiu amb carretilles, trons i timbals; un seguici en honor de l’entrada a la ciutat d’un emperador (ara ja només rei), com a l’Edat Mitjana, però amb l’esperit poca-solta i crític de les festes d’inversió de rols. La nit de la crema del Ninot va esdevenir la nit del Testament i del foc que tot ho purifica. Els anys següents, a mesura que es van anar recuperant elements de focs del Seguici Popular, aquests es van anar afegint a l’encapçalament de la Rua i a la nit de la crema dels Ninots. Això ha estat així fins a l’any 2011 en què l’evolució de la Rua cap a una estètica de lluïment, ploma i llunetons, allunyada de la nostra tradició, ha foragitat els grups de foc d’aquesta cercavila carnavalesca.
Sant Joan: antecedent precristià del Corpus
Si bé a l’Edat Mitjana la festa del Corpus era la de màxima esplendor i lluïment del que acabaria constituint el Seguici Popular tarragoní, els anys 80 del segle XX aquesta celebració havia quedat reduïda a un seguici mínim i tot el component eclesiàstic; la festa cívico-religiosa principal de la ciutat s’havia traslladat a Santa Tecla. El Ball de Diables de Tarragona es va plantejar tornar als orígens antropològics del diable i del Corpus, ja que aquesta celebració medieval no deixa de ser una domesticació i cristianització de les festes del solstici d’estiu prèvies, el culte al sol i, per extensió, al foc com a purificador i regenerador de la vida. Per això el BDT va optar per traslladar la seva sortida al carrer a la nit de Sant Joan, la nit del foc dels Països Catalans. I ens vam inventar la cercavila de foc de la nit del 23, que culmina amb l’encesa de la foguera municipal.
Santa Tecla: la festa principal i tancament del cicle
La proximitat al calendari de les dues festes patronals tarragonines aconsellava que el Ball de Diables només sortís a una des les dues, per no cansar el públic. Als anys 70 i 80 del segle XX, qualsevol tarragoní tenia clar que les festes de Sant Magí, en ple agost, eren uns festes que s’adreçaven tant al turista com al possible públic local que no estigués fora de la citat per vacances. Mentre que les festes de Santa Tecla, a finals de setembre eren l’autèntica Festa Major de la ciutat i per als ciutadans: ben pocs són fora de la ciutat per vacances. A més, a Tarragona, Santa Tecla representa també la cloenda de l’estiu: passades les festes, els carrers es desertitzen, tothom torna a la feina o a classe… Per tant, la tria de quina de les dues festes havíem d’incendiar va ser clara i senzilla des del principi, i vam “traslladar” la sortida al carrer que correspondria per Sant Magí a Santa Tecla.