Mostra de Folklore Viu. 10è aniversari de la recuperació.

La ciutat de Tarragona ha tingut dins del seu Seguici Popular la presència del personatge del Diable, que ja sortia l’any 1387. Aquesta figura ha pervingut fins avui a través de diverses danses, entremesos i balls parlats, però sense cap mena de dubte ha estat la seva intervenció en el Ball de Diables la determinant per demostrar una increïble continuïtat des del segle XIV fins als nostres dies.

Dins del Ball de Diables de Tarragona les tropes infernals han estat perpètuament oposades al personatge de Sant Miquel Arcàngel, tot representant el dualisme i la lluita entre els poders del bé i del mal. Aquest enfrontament ha estat escenificat de diverses maneres al llarg dels segles: acció mimada sense paraula, grups escultòrics immòbils, ball parlat i encara en l’actualitat es manté a través d’aquesta fòrmula, avui popularment coneguda com els versots.

El Ball de Diables de Tarragona en el moment de la celebració dels deu anys de la seva recuperació, després de la grisa postguerra, va voler restar fidel a l’esperit primitiu de la representació, a l’essència d’aquell arcaic entremés de Sant Miquel o l’Infern, i fins i tot als seus possibles orígens sagrats precristians. Per això, les Festes de Santa Tecla de 1993, a través de la Mostra de Folklore Viu, van resumir en un únic Seguici les diferents etapes per les quals va passar la representació de la lluita del bé i del mal, del cel i l’infern, a la nostra ciutat.

Previvències de diables precristians com els d’Almonacid del Marquesado i Artà, muts personatges bíblics d’Oñati, jocs al.legòrics com la Moma valenciana, bestiari infernal com el drac vilafranquí, i entremesos plens de simbolisme com el de Camuñas. En conjunt, sis autèntiques joies de la festa i el teatre medieval, excepcionalment fora del seu marc habitual, que conjuminaran el seguici processonal, la representació de plaça i la representació dins el temple de la Catedral de Tarragona.