Que és un Ball de diables

El “Ball de diables” és una de les manifestacions més característiques del nostre folklore. A les comarques del Camp de Tarragona -i a l’actualitat a d’altres per extensió- és ben freqüent el trobar-nos amb aquests personatges, a cavall entre la significació ancestral de forces de la natura i la representació cristiana del dimoni, encapçalant les processons i cercaviles de la Festa Major, obrint pas a la dansa, preservant l’espai escènic de la representació popular.

Els balls de diables, presents avui en més de quaranta poblacions de la geografia catalana, representen els seus “balls parlats”  —peces de teatre popular de carrer-—, reciten els seus versots satírics exercint un dret que és permès a ben pocs personatges de les nostres festes; i evolucionen, sobretot, voltats de foc de nit i de dia, disparant les seves “carretilles” que, en girar, produeixen el característic “paraigua” de foc.

El Ball de Diables de Tarragona va tornar al carrer després de quasi un segle sense fer-ho. Aquest havia estat un dels balls amb més tradició a la nostra ciutat. S’inicià al segle XV —entremès de Sant Miquel o l’infern— i perdurà fins el 1887 —ja sense parlaments—. Participà en les festes majors, Corpus i en les arribades dels nous arquebisbes o personalitats distingides.

Característiques: Els persontatges del Ball de diables

Llucifer: És el cabdill dels diables. El seu vestit característic és expressió de poder: la capa, el barret de copa, i el seu omnipresent ceptrot li atorguen un paper protagonista. És l’encarregat d’encetar i finalitzar les actuacions, i en les carretillades se situa al bell mig dels Diables aixecant i giravoltant el ceptrot carregat amb gran nombre de carretilles o sortidors. És company inseparable de la Diablessa. Tiren sempre junts, a excepció d’esporàdiques aparicions en les tirades de diables. És també l’encarregat d’encetar els parlaments, d’incitar i provocar constantment els diables, i d’encapçalar la formació del ball en les seves anades a plaça.

Diablessa: Encarna la feminitat barroera, provocadora i viperina. Comparteix el poder de Llucifer com a dona seva. El seu ceptrot i vestimenta són plens de tòpics referencials femenins -faldilles, pamela, cosset, armilla i serps al ceptrot. Clou els parlaments dels diables, normalment punyents i pèrfids, referents al sexe i al seu gaudi. 

Si bé antigament tots els personatges dins del Ball de Diables eren representats exclusivament per homes, en l’actualitat això ja no és així. La incorporació de les dones al Ball ha estat un fet assumit i volguts des de la seva recuperació. No obstant, el paper de la Diablessa segueix essent representat per un home, conservant així una tradició molt arrelada en els balls parlats de les nostres contrades. 

Diables timbalers: En un nombre de quatre, són els encarregats de mantenir el so constant i compassat dels timbals. El seu abillament és el mateix que els dels diables que tiren carretilles, mantenint sempre l’atenció en la evolució del Ball i, sota les ordres de l’encenedor, acceleren, paren o engeguen el seu toc. 

La seva distribució al carrer fa que actuïn de barrera natural i protectora entre el foc i la intendència que els segueix. 

Els Diables: Són els encarregats de mantenir el ritme constant de foc. Col·locats en dues fileres esperen el seu torn per encendre les carretilles. Un cop enceses, inicien un ritme regular, podríem dir que corrent lentament i donant una mena de saltirons. . És comú veure com els diables fan alguna volta o mitja volta abans que esclati el tro. Resulta bàsica la postura del braç en què es porta la maça, i des de la qual es disparen les carretilles. Braç aixecat, segur i distès, la maça ben agafada procurant esmorteir els salts. És norma bàsica no baixar sota cap concepte la maça, per tal d’obtenir un bon paraigües d’espurnes al voltant. Seria del tot reprobable que els diables adoptessin la maça com a objecte de giragonses i jocs malabars, propis d’altres manifestacions de carrer, allunyades de la realitat i tarannà d’un Ball de Diables. 

Diable encenedor: És l’encarregat  i responsable de mantenir i marcar el ritme d’encendre. És un lloc  que necessita gran dosis de tranquil·litat i sang freda. El seu botafoc encès està en el punt de mira de tots els diables i timbalers, ja que amb els seus senyals indica en tot moment la evolució del Ball.

Encenedor de ceptrots: És l’encarregat i responsable de subministrar foc a Llucifer i la Diablessa, i ho fa interrompent el seu ritme normal de tirar carretilles. L’encesa dels ceptrots es fa de manera especial. El gran nombre de carretilles a encendre fa materialment impossible fer-ho amb un botafoc, i s’adopta una carretilla sense tro com a font de foc, de forma que, dirigint el sortidor encès cap a les varetes dels ceptrots, s’aconsegueixi encendre’ls completament i ràpida. Té la missió, també, d’encendre Llucifer i la Diablessa a les carretillades.

La intendència: Les evolucions del Ball de Diables, no s’entendrien sense els diables que porten la intendència. Es necessita d’una infraestructura molt gran per mantenir un bon ritme digne d’actuació. Tot plegat és una feina d’equip, sacrificada i poc lluïda de cara a l’exterior, i que comporta una prèvia preparació acurada i meditada, ordenant, seleccionant i sospesant les millors solucions per sortir al carrer. És vital per als diables encarregats de la intendència mantenir una constant atenció i vigilància. A les seves mans tenen la responsabilitat de mantenir el desenvolupament i ritme de l’actuació.

L’Arcàngel Sant Miquel: Personatge fugaç en l’actualitat, apareix el dia de Santa Tecla per actuar en el Ball de Sant Miquel i Diables, que s’executa al matí i a la tarda a la plaça de la Font i del Rei, respectivament. Interpretat per un xiquet o xiqueta, intervé en un dels moments més esperats i celebrats dels parlaments. Després d’escoltar els corrosius parlaments del Llucifer, set diables i la Diablessa, apareix l’arcàngel guerrer. Amb l’espasa aixecada, sotmet els diables que, agenollats i amb el cap baix, escolten el seu parlament.